Apropar la universitat al món laboral

L’informe de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament 2008 (OECD en anglès) constata que cada vegada és menys rentable ser titulat universitari a Espanya. Si fa set anys els universitaris guanyaven un 73% més de mitjana que aquells que tenien el graduat escolar, en l’actualitat aquest marge s’ha reduït a un 47%, quan aquesta diferència arriba al 60% de mitjana als països més desenvolupats.

Una altra dada rellevant és la major dificultat dels universitaris a l’hora d’accedir al mercat laboral. Segons l’informe, des de 1997 la taxa d’atur a Espanya d’aquells que compten amb estudis secundaris obligatoris ha disminuït més de 4 punts percentuals, mentre que la dels universitaris només ha baixat 2 punts percentuals. Tot i així, cal tenir present que totes aquestes dades són prèvies a l’inici de la crisi econòmica i laboral actuals.

L’OCDE també afirma que únicament un 78% dels titulats universitaris que treballen a Espanya té un lloc de treball corresponent amb la seva formació. Una de les causes d’aquesta situació apunta a la impossibilitat del mercat de treball per a absorbir aquests titulats en feines que requereixin aquestes capacitats. Segons això, les titulacions que s’ofereixen des de les universitats no es correspondrien amb el model econòmic espanyol dels darrers anys. Fins ara, el progrés del país s’ha basat en sectors tan vulnerables i propensos a la inestabilitat com la construcció i el turisme. A més, cal afegir les minses possibilitats que, en matèria de I+D+i, es poden assolir amb aquestes activitats.

L’estudi també constata que les dones són les que pateixen més l’atur. No obstant, les llicenciades espanyoles compensen aquesta situació i la diferència salarial amb el sector masculí, que és un 25% menys, amb l’educació. Cal dir que Espanya és un dels països en els que la diferència salarial entre homes i dones llicenciats/ades és menor.

A destacar també el problema que té Espanya amb la formació professional de grau mig. Segons les dades, només un 35% dels joves passen els exàmens, xifres que es situen a 10 punts de la mitjana de l’OCDE i a 16 de la Unió Europea.

Cohesió Territorial i Balances Fiscals i Comercials

La publicació de les balances fiscals oficials per part del govern espanyol ha provocat un comprensible enrenou en tot el territori. Tota novetat sempre comporta uns interrogants, i més en una qüestió tan delicada com la territorial.

Més enllà de les passions que pot despertar, aquesta publicació s’ha de veure en positiu per diverses raons: a) suposa el compliment d’un compromís parlamentari de l’executiu espanyol; b) destrueix tòpics, com el de la suposada insolidaritat de les comunitats més pròsperes, acusacions freqüentment adreçades a Catalunya, o com el de que el debat fiscal s’estableix entre individus i no entre territoris.

En vistes a la revisió del model de finançament autonòmic, els resultats de les balances fiscals es limiten a erigir-se com a un punt de referència, que no hauria de ser l’únic. Altres dades, com les obtingudes a través de les balances comercials, podrien i haurien de completar la informació disponible per a mesurar la intensitat de la política de cohesió territorial a Espanya.

La estrategia de la crispación: Derrota, pero no fracaso

La Fundación Alternativas ha presentado recientemente un informe sobre el estado de la democracia en España 2008, titulado “La estrategia de la crispación: Derrota pero no fracaso”. Además de adelantar algunas tendencias generales en el voto, el estudio, por primera vez en la historia de la democracia en España, evalúa si la estrategia de la crispación ha tenido éxito, poniendo una nota a la calidad del sistema democrático español.

El documento constata que los resultados de las elecciones del 9 de marzo dieron la victoria, por segunda vez consecutiva, al Partido Socialista Obrero Español (PSOE), distanciándose, en más de un millón de votos (tres puntos y medio), de la segunda fuerza política, el Partido Popular (PP). Aún así, también destaca que la estrategia de la crispación ha tenido y tendrá indudables efectos políticos, algunos de los cuales, los más perniciosos, durarán más de una legislatura. Como ejemplos, apunta:

a) la división entre las relaciones oposición-Gobierno y en el funcionamiento de algunas instituciones centrales para el sistema (básicamente en el terreno de la Justicia);

b) la reproducción de la confrontación, ya presente en la vida política durante los años 1993-1996, entre el PP en la oposición y el Gobierno;

c) el efecto no menor en el proceso electoral, desplazando una parte del voto de centro del que disponían los socialistas al principio de la legislatura.

En la evaluación del éxito de la estrategia de la crispación, se afirma que, si bien esta estrategia ha sido derrotada en primera instancia, todavía queda cuantificar su impacto en la calidad del sistema democrático.

A pesar del deterioro institucional experimentado y de las tensiones vividas en los últimos años, los datos del sondeo cualitativo realizado a más de un centenar de expertos dan a la democracia española en el 2008 una nota de 6,2. Los aspectos más valorados son los relacionados con la ciudadanía, leyes y derechos (7,11), y los menos, a los temas relacionados con la sociedad civil (4,67), en la que se preguntaba por los medios de comunicación, la participación ciudadana en la política y la vinculación entre la ciudadanía y el poder político.

A modo de conclusión final, no puede decirse que la estrategia de la crispación haya fracasado en el reforzamiento de la dialéctica centro-periferia. En relación a este aspecto, sorprende que algunos de los temas escogidos para abundar en la idea de la crispación hayan sido utilizados por los socialistas para ganar las elecciones (el “proceso de Paz” con ETA o la reforma de l’Estatut en Catalunya).

No obstante, cabe añadir que, después de su Congreso, el Partido Popular ha dejado atrás la estrategia de la crispación y ha abierto la posibilidad de empezar a hacer política con mayúsculas.

Escalada dels Preus dels Aliments: situació, causes, conseqüències i possibles respostes

En els darrers mesos, la dramàtica explosió dels preus dels aliments bàsics ha estat un tema de rabiosa actualitat, tant en els fòrums acadèmics i polítics com en les tertúlies a peu de carrer. A continuació es presenta una breu descripció de l’estat de la qüestió, algunes de les possibles causes, les seves conseqüències, i es suggereixen algunes respostes per a fer front a la situació existent.

L’escalada dels preus dels aliments bàsics ha tingut un impacte a nivell mundial. A l’Àfrica, aquest increment dels preus està abocant a les famílies a situacions de vida o mort; a l’Amèrica Llatina i al Carib es dóna la paradoxa que, mentre que en alguns d’aquest països la conjuntura econòmica representa una oportunitat per a augmentar la producció i els ingressos, en d’altres, importadors nets de matèries primeres, provoca conseqüències clarament negatives en les seves ja fràgils economies. A més a més, cada vegada són més freqüents les dificultats de les persones a l’hora de fer la compra de la setmana.

Segons un article d’opinió publicat al diari Cinco Días (03/06/08) existeix un gran consens a l’hora d’assenyalar els factors que han provocat aquesta complexa crisi. Alguns dels quals ja són anteriors a la situació actual, com el menor ritme de creixement de l’oferta dels aliments respecte a la demanda dels mateixos. Altres són més recents, com per exemple l’augment dels preus del petroli i les polítiques de foment dels biocombustibles, o la crisi financera. N’hi ha d’altres que encara són més recents, i que han acabat d’aguditzar la crisi, com certs fenòmens d’especulació i acaparament o les restriccions a les exportacions imposades per més de 30 països.

Les conseqüències d’aquest fenomen són nombroses. Entre d’altres, destaquen a) el possible estancament del creixement econòmic durant els pròxims anys, b) la possible pròrroga de la temuda combinació d’estancament i inflació, incipient en algunes economies avançades o c) augment de les epidèmies de fam com a conseqüència de l’escala dels preus dels aliments bàsics com els cereals o l’arròs.

Una de les mesures que ajudarien a relaxar ràpidament la crisi seria que els països que han restringit les exportacions d’aliments eliminessin les traves a l’exportació. No obstant, no existeixen regles ni mecanismes que puguin imposar-ho i només es podria aconseguir persuadint a aquests països.

Tot i que la situació és crítica, hi ha senyals evidents que contribueixen a fer pensar que aquesta crisi ajudarà a solucionar algunes d’aquestes errades de mercat i del sistema internacional de govern en la regulació de l’agricultura i l’alimentació. És, per exemple, molt encoratjador, veure com, per primera vegada, els sistema de Nacions Unides ha reaccionat, sota el lideratge del secretari general, i s’ha creat un sistema molt potent per a coordinar totes les agències de les Nacions Unides i Bretton Woods.

The macroeconomic impact of Malaria

This year, the Award of the Principe de Asturias de Cooperación Internacional has been obtained by four organisations that fight against malaria disease in the Sub-Saharan Africa. This opportunity gives me the chance to stress the extreme importance to treat disease-by-disease in poor countries. In my opinion, looking for a cure for specific diseases doesn’t have to be opposed to the reinforcement of the infrastructure of public services. The discovery of a vaccine for Malaria will have a great impact on developing countries, because malaria is the root of diseases that generate poverty. It’s difficult to assess the relationship between the illness and poverty. As I see it, there exists a circle between malaria and poverty. The typical argument is that poor people become ill because they are poor, but also they are poor because they become ill several times.

If people infected by malaria have to grow crops, the final production will be less than the last year, they will suffer a reduction in food intake, they and their children will become ill more frequently due to the lack of defences for starvation. This means that, in order to break off the vicious cycle of illness and poverty, not only development needs to be promoted, but there has to improve people’s health. Fighting against malaria, which is the root of diseases that generate poverty, will greatly improve the wealth of a country.

Malaria is a key illness that explains poverty because it determines the development of societies and causes death and suffering. However, I think that national health systems also play a fundamental role in the development of a country. At the same time that scientists are investigating the most damaging diseases, countries must be responsible to ensure a high-quality and efficient public health systems. Public health systems should receive a more generous amount of public funds to update their infrastructures and provide better services in order to guarantee citizen’s welfare. While public health systems had to be financed with public funds, the money provided for the investigations on specific diseases could come from many collaborators, such as multinational pharmaceutical companies, foundations, public investments and academic institutions, as Pedro Alonso did when he was searching a vaccine for malaria.

¿Qué pasa en Italia?

Esta foto me ha impactado mucho. En ella aparecen seguidores del posfascista Gianni Alemano celebrando su victoria en las elecciones para la alcaldía de Roma el pasado 28 de abril. Entre ellos, muchos mantienen el brazo levantado con una inclinación que no admite equívocos: saludos de los partidos fascistas de los años veinte-treinta del siglo pasado a imitación del de las falanges romanas.

Pero, ¿qué es lo que pasa en Italia? En estas pasadas elecciones, una mayoría de los italianos ha creído que Berlusconi defendería mejor sus intereses. A las dificultades económicas, la ineficiencia de la Administración Pública, y a una creciente (que no por ello cierta, según las estadísticas) sensación de inseguridad, Il Cavaliere opta por aplicar políticas consistentes en reducir el Estado, y en aumentar la seguridad.

A mi parecer, este tipo de políticas no conllevarán a una mejora de la situación en el país. Más que el aumento de recursos para reforzar las medidas de seguridad y el incremento de sanciones por el incumplimiento de las normas establecidas, la única política asumible desde la izquierda es retomar la confianza e identificación de los ciudadanos con los postulados éticos de solidaridad con el más débil, cosa que nunca podrá arrebatárselo la derecha. También hace falta una autocrítica entre la izquierda de por qué no ha sabido vehicular las preocupaciones y aspiraciones de las clases medias italianas. Falta también una revisión a fondo de los fallos en la ineficacia de la Administración, problema que parece crónico en ese país.

Sobre el reforzamiento de la solidaridad y la confianza entre los ciudadanos, no todo está perdido : Robert Putnam constata que en algunas regiones de Italia, como por ejemplo Emilia-Romaña, los ciudadanos valoran la solidaridad, la participación cívica, la cooperación y la honestidad. Y en estas regiones, el gobierno y la administración funcionan. En cambio, en otras regiones, como por ejemplo Calabria, las reglas están para saltárselas y la corrupción campa por doquier. En estas zonas, los ciudadanos se sienten más impotentes y el gobierno y la administración son un caos.

Sobre l'1 de maig

Aquesta fotografia pertany a l'acabament de la manifestació del dia del treballador a Girona, a la qual vam assistir una representació de les Joventuts de Comarques Gironines.
El lema de la manifestació convocada per UGT i CCOO era aquest any "Treball digne, arreu i per a tothom". Tal i com recullen diversos diaris avui, a la marxa de Barcelona, i ben segur a un bon grapat de les que es van celebrar, el col.lectiu immigrant va estar-hi àmpliament representat. A l'hora de llegir els discursos, els sindicats van tenir molt en compte aquest col.lectiu, referint-se a països llatinoamericans, o reclamant que el govern central traspassi les competències en gestió de l'immigració.
En la meva opinió, crec que seria interessant apropar-se a aquest col.lectiu i conèixer-lo més a fons.